07/04/2013
Jaime Vándor: “No existeix cap garantia perquè no es repeteixi l‘Holocaust”
“Els catalans i els jueus s’assemblen en què són bons pel comerç, són ambiciosos i saben tirar endavant”
Albert Ribas
Jaime Vàndor és filòleg, musicòleg i poeta. Ha exercit durant 45 anys de professor a la Universitat de Barcelona. Nascut a Viena l’any 1933, ell i la seva família, d’origen jueu, van haver-ne de fugir direcció Hongria. L’any 1944, amb l’ocupació d’aquest país per part d’Alemanya va veure com molts familiars i amics van ser deportats i van morir. Tres anys més tard, el 1947, va aconseguir arribar a Barcelona, juntament amb la seva mare i el seu germà, i reunir-se el seu pare, que hi havia arribat el 1940. La seva infància va transcórrer entre Viena, de la qual va haver de fugir per l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, i Budapest. Posteriorment Hongria va ser ocupada el 1944. Quins records té d’aquella infantesa? Bastant nefastos. Fou una època molt dura per mi i per la meva família.
Es pot arribar a oblidar l’horror que va viure durant aquells primers anys de la seva vida? Hi ha vàries formes de reaccionar. Hi ha persones que reprimeixen tots els records perquè aquests no els persegueixin. N’hi ha que fins i tot obliden i n’hi ha que ho guarden a dins, cosa que és bastant dolenta per a la salut. En el meu cas sempre he parlat obertament de tot el que vaig viure i crec que ha estat bastant positiu. Va néixer tres setmanes abans de l’ascens de Hitler al poder i avui és una veu que lluita perquè la història no oblidi la barbàrie que va significar l’Holocaust. Una part de la història del segle XX es pot condensar en la seva figura. No crec que sigui així. Jo no vaig viure els camps de concentració, els camps d’extermini, les càmeres de gas… Això era més terrible que el que jo vaig viure. No crec que una persona pugui ser representativa de 6 milions de jueus i d’un milió de gitanos [morts a l’Holocaust].
Després d’una experiència com aquesta, es perd la fe en la condició humana? Això depèn del caràcter de cadascú i de l’edat. Un nen no perd aquesta confiança generalment perquè es refia dels adults. La resta ja depèn de les experiències que cadascú hagi viscut.
Entre família i gent propera van ser 106 les víctimes que vostè va patir directament. Això deu marcar profundament, no? El que s’ha viscut no s’oblida però no influeix tant en la vida diària. En el meu cas, amb tants anys d’estudis, la carrera, les circumstàncies familiars…Em vaig casar, vaig tenir fills…Són moltes preocupacions quotidianes que impedeixen recordar a totes hores, afortunadament.
El diplomàtic Giorgio Perlasca va ser una de les persones clau per salvar una part de la seva família a Hongria. Tot i pertànyer a un règim dictatorial com el franquisme i declarar-se admirador de Franco, la seva va ser una actitud exemplar? Tot i que personalment no el vaig conèixer perquè jo tenia onze anys en aquella època, considero que el seu mèrit és molt gran perquè es va posar al capdavant de la Legació d’Espanya, tot i que ningú no el va nomenar. I quan Sanz Briz va marxar ell també ho va haver de fer, degut a la presència dels russos. Als voltants de Budapest, Perlasca va assumir el poder sense tenir cap atribució ni càrrec oficial, i va exposar la seva vida a favor dels jueus.
Precisamet Ángel Sanz Briz, també diplomàtic espanyol, va ser l’altre figura clau que va permetre que vostè, la seva mare i el seu germà esquivessin la deportació. Sanz Briz va ser qui va començar amb la protecció dels jueus per part de la Legació d’Espanya i va començar a donar cases de protecció. Va llogar-ne quatre per posar els seus protegits. Anava per les estacions a rescatar jueus que els volien deportar. L’època de Sanz Briz és anterior a la de Perlasca, però el mèrit d’un no treu el de l’altre.
Vostè va arribar a Barcelona l’any 1947, set anys després que ho fes el seu pare. Quines diferències hi havia entre la capital catalana, que també patia una dictadura, i Budapest? Vaig trobar Barcelona molt pobra, molt trista i molt desenganyada, en comparació amb Budapest. A Budapest, després de ser ocupada pels russos, es va implementar una democràcia fins que l’exèrcit soviètic va fer un cop d’Estat. Jo en aquell moment ja no hi era, però. L’època anterior, és a dir, a la segona meitat de l’any 1945, el 1946 i el 1947 regnava a Budapest un gran optimisme i renaixia la vida cultural amb molta força. La gent pretenia oblidar el passat, cosa que no passava a Barcelona i a Espanya en general, perquè aquí a totes les famílies hi havia persones per les quals fer el dol, tant d’un bàndol com de l’altre. Per una altra part Budapest es va reconstruir ràpidament després de la guerra i per Barcelona s’observaven ruïnes per tot arreu. Quina és la millor garantia perquè no es repeteixin mai més uns fets així? No crec que existeixi cap garantia, però el que s’ha de fer és començar per l’educació. Els nens han d’aprendre a ser tolerants des del parvulari. Això és la base del futur.
Ha servit de lliçó la barbàrie que va suposar l’Holocaust? Aquest és el problema de si aprenem o no de la història. És un debat que segurament no té una solució. Crec que la gent no n’aprèn del passat i cada generació ha de començar des de zero, desgraciadament. Per la joventut Franco és una figura prehistòrica. Les lliçons del segle passat desgraciadament influeixen poc en la joventut. Del parvulari fins a la universitat s’ha de parlar del tema i no silenciar-lo.
Què els diria als que acusen Israel de fer amb els palestins el que els nazis van fer amb els jueus? No acostumo a parlar de política, però no hi ha comparació possible perquè a Israel no hi ha cambres de gas, ni camps de concentració, ni crematoris. No hi ha una política generalitzada d’odi. Israel és una democràcia on cadascú pot votar el partit que correspon a la seva ideologia.
Digui’m. En què s’assemblen els catalans i els jueus? Crec que hi ha molta exageració en aquesta comparació perquè Catalunya no ha vist mai que expulsessin el seu poble, i el problema és sobretot lingüístic. El problema dels jueus és l’èxode per tot el món i la falta de drets civils, que aquí també hi van ser, però no en la mateixa mesura, igual que les persecucions. No veig que la comparació sigui possible a menys que veiem que els dos pobles són una minoria, però Catalunya és una minoria dins d’un Estat i els jueus eren una minoria perseguida, expulsada i espoliada per tota Europa des de l’edat mitjana. En el que sí que s’assemblen és en què són dos pobles que serveixen pel comerç, són ambiciosos i saben tirar endavant, però això es podria dir també de molts altres pobles.
Es pot arribar a oblidar l’horror que va viure durant aquells primers anys de la seva vida? Hi ha vàries formes de reaccionar. Hi ha persones que reprimeixen tots els records perquè aquests no els persegueixin. N’hi ha que fins i tot obliden i n’hi ha que ho guarden a dins, cosa que és bastant dolenta per a la salut. En el meu cas sempre he parlat obertament de tot el que vaig viure i crec que ha estat bastant positiu. Va néixer tres setmanes abans de l’ascens de Hitler al poder i avui és una veu que lluita perquè la història no oblidi la barbàrie que va significar l’Holocaust. Una part de la història del segle XX es pot condensar en la seva figura. No crec que sigui així. Jo no vaig viure els camps de concentració, els camps d’extermini, les càmeres de gas… Això era més terrible que el que jo vaig viure. No crec que una persona pugui ser representativa de 6 milions de jueus i d’un milió de gitanos [morts a l’Holocaust].
Després d’una experiència com aquesta, es perd la fe en la condició humana? Això depèn del caràcter de cadascú i de l’edat. Un nen no perd aquesta confiança generalment perquè es refia dels adults. La resta ja depèn de les experiències que cadascú hagi viscut.
Entre família i gent propera van ser 106 les víctimes que vostè va patir directament. Això deu marcar profundament, no? El que s’ha viscut no s’oblida però no influeix tant en la vida diària. En el meu cas, amb tants anys d’estudis, la carrera, les circumstàncies familiars…Em vaig casar, vaig tenir fills…Són moltes preocupacions quotidianes que impedeixen recordar a totes hores, afortunadament.
El diplomàtic Giorgio Perlasca va ser una de les persones clau per salvar una part de la seva família a Hongria. Tot i pertànyer a un règim dictatorial com el franquisme i declarar-se admirador de Franco, la seva va ser una actitud exemplar? Tot i que personalment no el vaig conèixer perquè jo tenia onze anys en aquella època, considero que el seu mèrit és molt gran perquè es va posar al capdavant de la Legació d’Espanya, tot i que ningú no el va nomenar. I quan Sanz Briz va marxar ell també ho va haver de fer, degut a la presència dels russos. Als voltants de Budapest, Perlasca va assumir el poder sense tenir cap atribució ni càrrec oficial, i va exposar la seva vida a favor dels jueus.
Precisamet Ángel Sanz Briz, també diplomàtic espanyol, va ser l’altre figura clau que va permetre que vostè, la seva mare i el seu germà esquivessin la deportació. Sanz Briz va ser qui va començar amb la protecció dels jueus per part de la Legació d’Espanya i va començar a donar cases de protecció. Va llogar-ne quatre per posar els seus protegits. Anava per les estacions a rescatar jueus que els volien deportar. L’època de Sanz Briz és anterior a la de Perlasca, però el mèrit d’un no treu el de l’altre.
Vostè va arribar a Barcelona l’any 1947, set anys després que ho fes el seu pare. Quines diferències hi havia entre la capital catalana, que també patia una dictadura, i Budapest? Vaig trobar Barcelona molt pobra, molt trista i molt desenganyada, en comparació amb Budapest. A Budapest, després de ser ocupada pels russos, es va implementar una democràcia fins que l’exèrcit soviètic va fer un cop d’Estat. Jo en aquell moment ja no hi era, però. L’època anterior, és a dir, a la segona meitat de l’any 1945, el 1946 i el 1947 regnava a Budapest un gran optimisme i renaixia la vida cultural amb molta força. La gent pretenia oblidar el passat, cosa que no passava a Barcelona i a Espanya en general, perquè aquí a totes les famílies hi havia persones per les quals fer el dol, tant d’un bàndol com de l’altre. Per una altra part Budapest es va reconstruir ràpidament després de la guerra i per Barcelona s’observaven ruïnes per tot arreu. Quina és la millor garantia perquè no es repeteixin mai més uns fets així? No crec que existeixi cap garantia, però el que s’ha de fer és començar per l’educació. Els nens han d’aprendre a ser tolerants des del parvulari. Això és la base del futur.
Ha servit de lliçó la barbàrie que va suposar l’Holocaust? Aquest és el problema de si aprenem o no de la història. És un debat que segurament no té una solució. Crec que la gent no n’aprèn del passat i cada generació ha de començar des de zero, desgraciadament. Per la joventut Franco és una figura prehistòrica. Les lliçons del segle passat desgraciadament influeixen poc en la joventut. Del parvulari fins a la universitat s’ha de parlar del tema i no silenciar-lo.
Què els diria als que acusen Israel de fer amb els palestins el que els nazis van fer amb els jueus? No acostumo a parlar de política, però no hi ha comparació possible perquè a Israel no hi ha cambres de gas, ni camps de concentració, ni crematoris. No hi ha una política generalitzada d’odi. Israel és una democràcia on cadascú pot votar el partit que correspon a la seva ideologia.
Digui’m. En què s’assemblen els catalans i els jueus? Crec que hi ha molta exageració en aquesta comparació perquè Catalunya no ha vist mai que expulsessin el seu poble, i el problema és sobretot lingüístic. El problema dels jueus és l’èxode per tot el món i la falta de drets civils, que aquí també hi van ser, però no en la mateixa mesura, igual que les persecucions. No veig que la comparació sigui possible a menys que veiem que els dos pobles són una minoria, però Catalunya és una minoria dins d’un Estat i els jueus eren una minoria perseguida, expulsada i espoliada per tota Europa des de l’edat mitjana. En el que sí que s’assemblen és en què són dos pobles que serveixen pel comerç, són ambiciosos i saben tirar endavant, però això es podria dir també de molts altres pobles.
