Mes: abril de 2013
Blogoterráqueo 23 ABR 2013 10:56 h
Mensaje de un sefardí a España
Blogoterráqueo
Mensaje de un sefardí a España
León Amiras se reencontró en noviembre con sus raíces aragonesas y catalanas. Con la Sefarad que sus antepasados tuvieron que abandonar entre lágrimas para dispersarse por Salónica (Grecia) o Esmirna (Izmir, Turquía). El anuncio del Gobierno español de otorgar la ciudadanía por carta de naturaleza a los descendientes de los judíos expulsados en 1492 emocionó a este abogado sefardí de Jerusalén. «Siento como si se cierra el círculo y se hace justicia a nuestros antepasados», confesó a este periodista en ese momento.
Hoy, sin embargo, la emoción de Amiras viene acompañada de decepción. Cinco meses después del anuncio del ministro de Justicia, Alberto Ruiz-Gallardón y de Exteriores, José Manuel García-Margallo, se pregunta: «¿Cómo es posible que lo anuncien y despierten tantas esperanzas e ilusiones para luego no avanzar y ponerlo en práctica?».
«Me siento un poco decepcionado ya que ha pasado casi medio año desde el anuncio de Gallardón. Muchos sefardíes no saben qué hacer o a quién acudir», lamenta Amiras que, por otra parte, elogia al ministro de Justicia («siempre ha mostrado sus simpatías hacia el pueblo judío»).
«Tras el anuncio, uno de los primeros que vino a mi oficina emocionado es el más viejo de mis tíos, Marcos Caballero que tiene 87 años. Me dijo: ´¿Acaso nuestra generación tendrá que esperar que la burocracia nos otorgue esta sagrada declaración del regreso a nuestras raíces?´».
Amiras envía un mensaje directo y casi desesperado: «Señor Gallardón, por favor, le pido que acelere el proceso a los sefardíes que tienen más de 80 años para que puedan cumplir su sueño en vida«.
Amiras con el documento de su abuela firmado por el cónsul español en Esmirna. (Sal Emergui)
«España tiene que llevar adelante la histórica decisión sin dejar que caiga en la burocracia legal y administrativa. No puede ser que se deje en manos de la comunidad judía de España el otorgamiento de certificado de quién es o no sefardí sin que tenga todos los recursos para hacerlo», señala.
Preguntamos al embajador español en Israel, Fernando Carderera Soler. «Hemos reconocido públicamente la existencia de una deuda con los judíos de origen sefardí y en estos momentos se está estudiando la fórmula más apropiada para articular el procedimiento de adquisición de nacionalidad por carta de naturaleza», contesta.
«El ministerio de Justicia estudia cuál sería la manera más idónea de certificar el origen sefardí de los solicitantes. Aunque parezca algo sencillo, hay que vertebrar un sistema de certificación de este origen, qué tipo de documento y qué autoridad estaría habilitada para extenderlo y evitar situaciones discriminatorias y, por ende, injustas», añade.
Según el anuncio en noviembre, cualquier persona que demuestre su condición de sefardí (apellidos, descendencia, idioma, vinculación a la cultura, etc..) podrá recibir la nacionalidad española de forma automática independientemente de su lugar de residencia.
Nacido en 1964 en Argentina, Amiras vuelve a su árbol genealógico. «Mis antepasados vivieron en Falset, Cervera y Tarrega. Los Cavaller estuvieron en tierras catalanes hasta su expulsión y traslado a Salónica. El apellido Cavaller que luego pasó a ser Caballero es de la diáspora sefardí y tiene como origen el médico y rabino de Cervera, Salomón Cavaller, hijo de Samuel Falset, el único de nuestra familia que en 1492 prefirió el exilio al bautismo. Falleció en 1530 en Salónica».
El 13 de octubre de 1922, su bisabuela Clara Mizraji y sus dos hijos Isaac y Zafira, pidieron al presidente de la comunidad judía de Esmirna el certificado que les reconoce como judios. El documento, firmado entonces por el Consulado de España, es guardado por Amiras como si fuera un tesoro.
«Si para poder salir y después de centenares de años hablando ladino, mi familia recibió en los años 20 el reconocimiento y protección de España, ¿por qué no hoy, quizás de forma simbólica, puedo recurrir al cónsul español en Jerusalén y pedirle como un regreso a mis antepasados que se me otorgue la ciudadanía española tras el anuncio del Gobierno?».
El abogado sefardí, israelí y argentino. (Sal Emergui)
«Como presidente de la Organización Latinoamericana, España y Portugal en Israel, puedo decir que hay miles de personas en mi situación», añade Amiras que se declara «israelí por elección, argentino por nacimiento y sefardí por la lengua, cultura y recuerdos que mis antepasados transmitieron de generación en generación».
El abogado Alejandro Skidelsky, especialista en visados de trabajo y residencia, nos explica que «si bien la decisión fue muy importante y bien recibida en las comunidades judías, ahora hay cierto grado de frustración. Aunque hay buena voluntad, las cosas no avanzan desde noviembre».
«Españoles fuimos, españoles somos y españoles seremos…», proclamó hace casi 100 años Isaac Alchech y Saporta, un judío de Salónica. Amiras suscribe cada palabra declarando, pese a todo, su fidelidad a Sefarad.
León Amiras se reencontró en noviembre con sus raíces aragonesas y catalanas. Con la Sefarad que sus antepasados tuvieron que abandonar entre lágrimas para dispersarse por Salónica (Grecia) o Esmirna (Izmir, Turquía). El anuncio del Gobierno español de otorgar la ciudadanía por carta de naturaleza a los descendientes de los judíos expulsados en 1492 emocionó a este abogado sefardí de Jerusalén. «Siento como si se cierra el círculo y se hace justicia a nuestros antepasados», confesó a este periodista en ese momento. Hoy, sin embargo, la emoción de Amiras viene acompañada de decepción. Cinco meses después del anuncio del ministro de Justicia, Alberto Ruiz-Gallardón y de Exteriores, José Manuel García-Margallo, se pregunta: «¿Cómo es posible que lo anuncien y despierten tantas esperanzas e ilusiones para luego no avanzar y ponerlo en práctica?». «Me siento un poco decepcionado ya que ha pasado casi medio año desde el anuncio de Gallardón. Muchos sefardíes no saben qué hacer o a quién acudir», lamenta Amiras que, por otra parte, elogia al ministro de Justicia («siempre ha mostrado sus simpatías hacia el pueblo judío»). «Tras el anuncio, uno de los primeros que vino a mi oficina emocionado es el más viejo de mis tíos, Marcos Caballero que tiene 87 años. Me dijo: ´¿Acaso nuestra generación tendrá que esperar que la burocracia nos otorgue esta sagrada declaración del regreso a nuestras raíces?´». Amiras envía un mensaje directo y casi desesperado: «Señor Gallardón, por favor, le pido que acelere el proceso a los sefardíes que tienen más de 80 años para que puedan cumplir su sueño en vida». Amiras con el documento de su abuela firmado por el cónsul español en Esmirna. (Sal Emergui) «España tiene que llevar adelante la histórica decisión sin dejar que caiga en la burocracia legal y administrativa. No puede ser que se deje en manos de la comunidad judía de España el otorgamiento de certificado de quién es o no sefardí sin que tenga todos los recursos para hacerlo», señala. Preguntamos al embajador español en Israel, Fernando Carderera Soler. «Hemos reconocido públicamente la existencia de una deuda con los judíos de origen sefardí y en estos momentos se está estudiando la fórmula más apropiada para articular el procedimiento de adquisición de nacionalidad por carta de naturaleza», contesta. «El ministerio de Justicia estudia cuál sería la manera más idónea de certificar el origen sefardí de los solicitantes. Aunque parezca algo sencillo, hay que vertebrar un sistema de certificación de este origen, qué tipo de documento y qué autoridad estaría habilitada para extenderlo y evitar situaciones discriminatorias y, por ende, injustas», añade. Según el anuncio en noviembre, cualquier persona que demuestre su condición de sefardí (apellidos, descendencia, idioma, vinculación a la cultura, etc..) podrá recibir la nacionalidad española de forma automática independientemente de su lugar de residencia. Nacido en 1964 en Argentina, Amiras vuelve a su árbol genealógico. «Mis antepasados vivieron en Falset, Cervera y Tarrega. Los Cavaller estuvieron en tierras catalanes hasta su expulsión y traslado a Salónica. El apellido Cavaller que luego pasó a ser Caballero es de la diáspora sefardí y tiene como origen el médico y rabino de Cervera, Salomón Cavaller, hijo de Samuel Falset, el único de nuestra familia que en 1492 prefirió el exilio al bautismo. Falleció en 1530 en Salónica». El 13 de octubre de 1922, su bisabuela Clara Mizraji y sus dos hijos Isaac y Zafira, pidieron al presidente de la comunidad judía de Esmirna el certificado que les reconoce como judios. El documento, firmado entonces por el Consulado de España, es guardado por Amiras como si fuera un tesoro. «Si para poder salir y después de centenares de años hablando ladino, mi familia recibió en los años 20 el reconocimiento y protección de España, ¿por qué no hoy, quizás de forma simbólica, puedo recurrir al cónsul español en Jerusalén y pedirle como un regreso a mis antepasados que se me otorgue la ciudadanía española tras el anuncio del Gobierno?». El abogado sefardí, israelí y argentino. (Sal Emergui) «Como presidente de la Organización Latinoamericana, España y Portugal en años Isaac Alchech y Saporta, un judío de Salónica. Amiras suscribe cada palabra declarando, pese a todo, su fidelidad a Sefarad. Israel, puedo decir que hay miles de personas en mi situación», añade Amiras que se declara «israelí por elección, argentino por nacimiento y sefardí por la lengua, cultura y recuerdos que mis antepasados transmitieron de generación en generación». El abogado Alejandro Skidelsky, especialista en visados de trabajo y residencia, nos explica que «si bien la decisión fue muy importante y bien recibida en las comunidades judías, ahora hay cierto grado de frustración. Aunque hay buena voluntad, las cosas no avanzan desde noviembre». «Españoles fuimos, españoles somos y españoles seremos…», proclamó hace casi 100
Xalom amigues I amics,
En nom de l’ARCCI, em plau convidar-vos el proper dijous 25 d’abril, a 2/4 de 10 de la nit, al sopar-col·loqui amb Maoz Eliakim, soci d’ARCCI que ens parlarà de: “El nou govern israelià. Un nou canvi?”. L’acte tindrà lloc al saló Lions de l’hotel Imperial Tàrraco a la Rambla Vella.
El Maoz Eliakim, nascut a Israel i resident a casa nostra, visita sovint Israel i manté un contacte permanent amb els seus amics i familiars, un fet que li permet estar al corrent de l’actualitat israeliana i fer un repàs exhaustiu de la política general a Israel. El Maoz ens posarà al dia dels darrers esdeveniments, sobretot després dels resultats electorals de les últimes eleccions al parlament de Knéset. L’amic Maoz te un Màster Europeo – Estudios Culturales Mediterráneos i un Licence L.E.A (Langues Étrangères Appliquées Anglais/Italien).
Per confirmar la vostra assistència, teniu temps fins el dimarts 23 d’abril, Sant Jordi, donat que cal concretar el número de comensals. Ho podeu fer enviant un mail al David: davidcatedral@hotmail.com, o contactant amb membres de la Junta de l’ARCCI.
Pel que fa al preu, seran 25 Euros per persona.
Estem convençuts que aquesta proposta us engrescarà i ens podrem retrobar el dijous 25 d’abril proper a Tarragona.
Ben cordialment,
F. Andreu Lascorz Arcas
President de l’ARCCI
07/04/2013
Jaime Vándor: «No existeix cap garantia perquè no es repeteixi l‘Holocaust»
“Els catalans i els jueus s’assemblen en què són bons pel comerç, són ambiciosos i saben tirar endavant”
Albert Ribas
Jaime Vàndor és filòleg, musicòleg i poeta. Ha exercit durant 45 anys de professor a la Universitat de Barcelona. Nascut a Viena l’any 1933, ell i la seva família, d’origen jueu, van haver-ne de fugir direcció Hongria. L’any 1944, amb l’ocupació d’aquest país per part d’Alemanya va veure com molts familiars i amics van ser deportats i van morir. Tres anys més tard, el 1947, va aconseguir arribar a Barcelona, juntament amb la seva mare i el seu germà, i reunir-se el seu pare, que hi havia arribat el 1940. La seva infància va transcórrer entre Viena, de la qual va haver de fugir per l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, i Budapest. Posteriorment Hongria va ser ocupada el 1944. Quins records té d’aquella infantesa? Bastant nefastos. Fou una època molt dura per mi i per la meva família.
Es pot arribar a oblidar l’horror que va viure durant aquells primers anys de la seva vida? Hi ha vàries formes de reaccionar. Hi ha persones que reprimeixen tots els records perquè aquests no els persegueixin. N’hi ha que fins i tot obliden i n’hi ha que ho guarden a dins, cosa que és bastant dolenta per a la salut. En el meu cas sempre he parlat obertament de tot el que vaig viure i crec que ha estat bastant positiu. Va néixer tres setmanes abans de l’ascens de Hitler al poder i avui és una veu que lluita perquè la història no oblidi la barbàrie que va significar l’Holocaust. Una part de la història del segle XX es pot condensar en la seva figura. No crec que sigui així. Jo no vaig viure els camps de concentració, els camps d’extermini, les càmeres de gas… Això era més terrible que el que jo vaig viure. No crec que una persona pugui ser representativa de 6 milions de jueus i d’un milió de gitanos [morts a l’Holocaust].
Després d’una experiència com aquesta, es perd la fe en la condició humana? Això depèn del caràcter de cadascú i de l’edat. Un nen no perd aquesta confiança generalment perquè es refia dels adults. La resta ja depèn de les experiències que cadascú hagi viscut.
Entre família i gent propera van ser 106 les víctimes que vostè va patir directament. Això deu marcar profundament, no? El que s’ha viscut no s’oblida però no influeix tant en la vida diària. En el meu cas, amb tants anys d’estudis, la carrera, les circumstàncies familiars…Em vaig casar, vaig tenir fills…Són moltes preocupacions quotidianes que impedeixen recordar a totes hores, afortunadament.
El diplomàtic Giorgio Perlasca va ser una de les persones clau per salvar una part de la seva família a Hongria. Tot i pertànyer a un règim dictatorial com el franquisme i declarar-se admirador de Franco, la seva va ser una actitud exemplar? Tot i que personalment no el vaig conèixer perquè jo tenia onze anys en aquella època, considero que el seu mèrit és molt gran perquè es va posar al capdavant de la Legació d’Espanya, tot i que ningú no el va nomenar. I quan Sanz Briz va marxar ell també ho va haver de fer, degut a la presència dels russos. Als voltants de Budapest, Perlasca va assumir el poder sense tenir cap atribució ni càrrec oficial, i va exposar la seva vida a favor dels jueus.
Precisamet Ángel Sanz Briz, també diplomàtic espanyol, va ser l’altre figura clau que va permetre que vostè, la seva mare i el seu germà esquivessin la deportació. Sanz Briz va ser qui va començar amb la protecció dels jueus per part de la Legació d’Espanya i va començar a donar cases de protecció. Va llogar-ne quatre per posar els seus protegits. Anava per les estacions a rescatar jueus que els volien deportar. L’època de Sanz Briz és anterior a la de Perlasca, però el mèrit d’un no treu el de l’altre.
Vostè va arribar a Barcelona l’any 1947, set anys després que ho fes el seu pare. Quines diferències hi havia entre la capital catalana, que també patia una dictadura, i Budapest? Vaig trobar Barcelona molt pobra, molt trista i molt desenganyada, en comparació amb Budapest. A Budapest, després de ser ocupada pels russos, es va implementar una democràcia fins que l’exèrcit soviètic va fer un cop d’Estat. Jo en aquell moment ja no hi era, però. L’època anterior, és a dir, a la segona meitat de l’any 1945, el 1946 i el 1947 regnava a Budapest un gran optimisme i renaixia la vida cultural amb molta força. La gent pretenia oblidar el passat, cosa que no passava a Barcelona i a Espanya en general, perquè aquí a totes les famílies hi havia persones per les quals fer el dol, tant d’un bàndol com de l’altre. Per una altra part Budapest es va reconstruir ràpidament després de la guerra i per Barcelona s’observaven ruïnes per tot arreu. Quina és la millor garantia perquè no es repeteixin mai més uns fets així? No crec que existeixi cap garantia, però el que s’ha de fer és començar per l’educació. Els nens han d’aprendre a ser tolerants des del parvulari. Això és la base del futur.
Ha servit de lliçó la barbàrie que va suposar l’Holocaust? Aquest és el problema de si aprenem o no de la història. És un debat que segurament no té una solució. Crec que la gent no n’aprèn del passat i cada generació ha de començar des de zero, desgraciadament. Per la joventut Franco és una figura prehistòrica. Les lliçons del segle passat desgraciadament influeixen poc en la joventut. Del parvulari fins a la universitat s’ha de parlar del tema i no silenciar-lo.
Què els diria als que acusen Israel de fer amb els palestins el que els nazis van fer amb els jueus? No acostumo a parlar de política, però no hi ha comparació possible perquè a Israel no hi ha cambres de gas, ni camps de concentració, ni crematoris. No hi ha una política generalitzada d’odi. Israel és una democràcia on cadascú pot votar el partit que correspon a la seva ideologia.
Digui’m. En què s’assemblen els catalans i els jueus? Crec que hi ha molta exageració en aquesta comparació perquè Catalunya no ha vist mai que expulsessin el seu poble, i el problema és sobretot lingüístic. El problema dels jueus és l’èxode per tot el món i la falta de drets civils, que aquí també hi van ser, però no en la mateixa mesura, igual que les persecucions. No veig que la comparació sigui possible a menys que veiem que els dos pobles són una minoria, però Catalunya és una minoria dins d’un Estat i els jueus eren una minoria perseguida, expulsada i espoliada per tota Europa des de l’edat mitjana. En el que sí que s’assemblen és en què són dos pobles que serveixen pel comerç, són ambiciosos i saben tirar endavant, però això es podria dir també de molts altres pobles.
Es pot arribar a oblidar l’horror que va viure durant aquells primers anys de la seva vida? Hi ha vàries formes de reaccionar. Hi ha persones que reprimeixen tots els records perquè aquests no els persegueixin. N’hi ha que fins i tot obliden i n’hi ha que ho guarden a dins, cosa que és bastant dolenta per a la salut. En el meu cas sempre he parlat obertament de tot el que vaig viure i crec que ha estat bastant positiu. Va néixer tres setmanes abans de l’ascens de Hitler al poder i avui és una veu que lluita perquè la història no oblidi la barbàrie que va significar l’Holocaust. Una part de la història del segle XX es pot condensar en la seva figura. No crec que sigui així. Jo no vaig viure els camps de concentració, els camps d’extermini, les càmeres de gas… Això era més terrible que el que jo vaig viure. No crec que una persona pugui ser representativa de 6 milions de jueus i d’un milió de gitanos [morts a l’Holocaust].
Després d’una experiència com aquesta, es perd la fe en la condició humana? Això depèn del caràcter de cadascú i de l’edat. Un nen no perd aquesta confiança generalment perquè es refia dels adults. La resta ja depèn de les experiències que cadascú hagi viscut.
Entre família i gent propera van ser 106 les víctimes que vostè va patir directament. Això deu marcar profundament, no? El que s’ha viscut no s’oblida però no influeix tant en la vida diària. En el meu cas, amb tants anys d’estudis, la carrera, les circumstàncies familiars…Em vaig casar, vaig tenir fills…Són moltes preocupacions quotidianes que impedeixen recordar a totes hores, afortunadament.
El diplomàtic Giorgio Perlasca va ser una de les persones clau per salvar una part de la seva família a Hongria. Tot i pertànyer a un règim dictatorial com el franquisme i declarar-se admirador de Franco, la seva va ser una actitud exemplar? Tot i que personalment no el vaig conèixer perquè jo tenia onze anys en aquella època, considero que el seu mèrit és molt gran perquè es va posar al capdavant de la Legació d’Espanya, tot i que ningú no el va nomenar. I quan Sanz Briz va marxar ell també ho va haver de fer, degut a la presència dels russos. Als voltants de Budapest, Perlasca va assumir el poder sense tenir cap atribució ni càrrec oficial, i va exposar la seva vida a favor dels jueus.
Precisamet Ángel Sanz Briz, també diplomàtic espanyol, va ser l’altre figura clau que va permetre que vostè, la seva mare i el seu germà esquivessin la deportació. Sanz Briz va ser qui va començar amb la protecció dels jueus per part de la Legació d’Espanya i va començar a donar cases de protecció. Va llogar-ne quatre per posar els seus protegits. Anava per les estacions a rescatar jueus que els volien deportar. L’època de Sanz Briz és anterior a la de Perlasca, però el mèrit d’un no treu el de l’altre.
Vostè va arribar a Barcelona l’any 1947, set anys després que ho fes el seu pare. Quines diferències hi havia entre la capital catalana, que també patia una dictadura, i Budapest? Vaig trobar Barcelona molt pobra, molt trista i molt desenganyada, en comparació amb Budapest. A Budapest, després de ser ocupada pels russos, es va implementar una democràcia fins que l’exèrcit soviètic va fer un cop d’Estat. Jo en aquell moment ja no hi era, però. L’època anterior, és a dir, a la segona meitat de l’any 1945, el 1946 i el 1947 regnava a Budapest un gran optimisme i renaixia la vida cultural amb molta força. La gent pretenia oblidar el passat, cosa que no passava a Barcelona i a Espanya en general, perquè aquí a totes les famílies hi havia persones per les quals fer el dol, tant d’un bàndol com de l’altre. Per una altra part Budapest es va reconstruir ràpidament després de la guerra i per Barcelona s’observaven ruïnes per tot arreu. Quina és la millor garantia perquè no es repeteixin mai més uns fets així? No crec que existeixi cap garantia, però el que s’ha de fer és començar per l’educació. Els nens han d’aprendre a ser tolerants des del parvulari. Això és la base del futur.
Ha servit de lliçó la barbàrie que va suposar l’Holocaust? Aquest és el problema de si aprenem o no de la història. És un debat que segurament no té una solució. Crec que la gent no n’aprèn del passat i cada generació ha de començar des de zero, desgraciadament. Per la joventut Franco és una figura prehistòrica. Les lliçons del segle passat desgraciadament influeixen poc en la joventut. Del parvulari fins a la universitat s’ha de parlar del tema i no silenciar-lo.
Què els diria als que acusen Israel de fer amb els palestins el que els nazis van fer amb els jueus? No acostumo a parlar de política, però no hi ha comparació possible perquè a Israel no hi ha cambres de gas, ni camps de concentració, ni crematoris. No hi ha una política generalitzada d’odi. Israel és una democràcia on cadascú pot votar el partit que correspon a la seva ideologia.
Digui’m. En què s’assemblen els catalans i els jueus? Crec que hi ha molta exageració en aquesta comparació perquè Catalunya no ha vist mai que expulsessin el seu poble, i el problema és sobretot lingüístic. El problema dels jueus és l’èxode per tot el món i la falta de drets civils, que aquí també hi van ser, però no en la mateixa mesura, igual que les persecucions. No veig que la comparació sigui possible a menys que veiem que els dos pobles són una minoria, però Catalunya és una minoria dins d’un Estat i els jueus eren una minoria perseguida, expulsada i espoliada per tota Europa des de l’edat mitjana. En el que sí que s’assemblen és en què són dos pobles que serveixen pel comerç, són ambiciosos i saben tirar endavant, però això es podria dir també de molts altres pobles.
DILLUNS 8 D’ABRIL, a les 7 de la tarda Palau Centelles-Solferino, Baixada de Sant Miquel, 6-8 de Barcelona
Una vida al caire de l’holocaust Diàlegs amb un supervivent Jaime Vándor va néixer a Viena el 26 de febrer del 1933, un dia abans de l’incendi del Reichstag alemany. Com a conseqüència de l’annexió d’Àustria pel Tercer Reich, tota la família , d’origen jueu, va haver de fugir a Hongria i, el 1940, veient que la situació cada vegada es complicava més, el seu pare va emigrar a Espanya amb l’esperança de poder reunir-se allà més endavant amb la seva dona i els seus dos fills. El tancament de fronteres, però, ho va impedir i ells tres van haver de quedar-se a Hongria, confinats a l’anomenat «gueto internacional» de Budapest.
|
JAIME VÁNDOR (Viena, 1933), filòleg, musicòleg i poeta, ha exercit al llarg de 45 anys de professor a la Universitat de Barcelona. Ha participat en nombrosos congressos internacionals i ha fet conferències a Europa i a Israel sobre temes d’història i cultura judaiques. Té diverses obres publicades. JAUME CASTRO (Barcelona, 1964) és doctor en Química per la UB. Ha estat l’impulsor i el coordinador de diverses iniciatives per promoure la solidaritat, el diàleg entre les cultures i religions, i la cultura de la pau. Des del 1989, és el responsable de la Comunitat de Sant’Egidio a Barcelona.
|
||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||
ARCCI