EL CONFLICTE DEL PRÒXIM ORIENT
Dos estats democràtics?
Professor de Ciència Política (UB)La solució dels dos estats és absolutament clau per a la resolució del conflicte araboisraelià. Així ho va preveure l’ONU el 29 de novembre de 1947, quan va votar posar fi al mandat britànic i va legitimar la partició del territori ocupat en un Estat jueu i en un Estat àrab. Just el mateix dia perrò 65 anys més tard, la història es repeteix. En efecte, l’Assemblea General de l’ONU avala una altra vegada la solució dels dos estats i, per això, reconeix Palestina com a Estat observador no membre.
El principal escull en el conflicte palestinoisraelià el trobem en un enunciat del politòleg Robert Dahl: «Les democràcies representatives modernes no es fan la guerra entre elles». És a dir, si existissin dos estats democràtics, llavors resoldrien les seves controvèrsies per vies institucionals. ¿Existeixen realment dos estats democràtics?
Com va verificar un altre politòleg clàssic, Arend Lijphart, juntament amb Finlàndia, Suècia, Noruega, el Japó, el Regne Unit, França, els Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia i altres països, Israel és una de les 21 democràcies al món sense interrupció des de, més o menys, el final de la segona guerra mundial.
En contrast, tot i que en l’actualitat és més a prop de ser un Estat independent, Palestina és encara lluny de governar-se amb institucions democràtiques i de conviure amb una cultura política democràtica. El pas fet ara per les Nacions Unides a favor de la creació de l’Estat de Palestina pot esdevenir important, però sense cap mena de dubte és insuficient.
Els requisits
Perquè Palestina sigui una democràcia contemporània es requereix conjugar tres conceptes bàsics de la ciència política: sobirania, Estat i democràcia. Dit en altres paraules, el requeriment que Palestina sigui un Estat independent, la seva unió territorial sota un mateix Estat i disposar d’un sistema polític verdaderament democràtic.
Per tant, ara s’ha propiciat un pas de cara a aconseguir que Palestina sigui un Estat independent. Però, pel que fa a la segona variable, de poca cosa serviria un Estat islamista a Gaza, fiscalitzat per Hamàs, davant un Estat en transició política a Cisjordània, sota l’Autoritat Nacional Palestina.
El quid de la qüestió radica en el tercer factor: la democràcia. Ara com ara, no hi ha democràcia als territoris palestins. El 2007 l’organització terrorista islamista Hamàs va usurpar el poder. ¿Què impedeix instaurar un autogovern democràtic a la franja de Gaza? ¿L’ocupació israeliana? Ja no existeix des del 2005. ¿El bloqueig? Egipte hi va posar fi el 2011. Hamàs impedeix que els palestins disposin de democràcia a la franja de Gaza, ja que en lloc d’introduir les necessàries reformes modernitzadores i democratitzadores aplica en la seva interpretació integrista la xaria o llei musulmana, restringint cada vegada més les llibertats individuals dels palestins.
On hi ha més esperança és sens dubte a Cisjordània, on la democràcia, encara clarament embrionària, té més l’aire d’encarrilar-se. Després del reconeixement de Palestina com a Estat observador no membre de l’ONU, els palestins haurien de lluitar per un Estat democràtic amb tant o més afany que per un Estat independent.
Tots podrien viure en pau i amb seguretat si hi hagués dos estats per a dos pobles: l’Estat democràtic del poble jueu i l’Estat democràtic del poble palestí.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/dos-estats-democratics-2262512
