“A Catalunya s’han escrit obres cabdals del judaisme que cal anar recuperant”
Parlem dels viatges de Marco Polo i d’Ibn Battuta amb el reconegut hebraista Manuel Forcano, sense oblidar la realitat jueva d’ahir i d’avui.
Sònia Casas Dimarts, 9 de setembre de 2014
L’humanista Manuel Forcano s’ha erigit com una de les veus més rellevants del panorama cultural del nostre país. Entre els seus treballs hi ha la traducció al català de ‘La descripció del món’ (Proa), la primera versió íntegra de què disposem del viatge de Marco Polo a la Xina.
Què es descobreix en aquesta versió?
L’itinerari del viatge pas a pas, de Venècia a Pequín i de Pequín a Venècia. I moltes descripcions de per on passa, com es viu, què es pot vendre, quin sojorn s’hi pot fer. És a dir, una guia excel·lent per als futurs mercaders.
Que Marco Polo no va escriure.
No, ho va dictar a Rustichello Da Pisa, amb qui va coincidir a la presó de Malapaga, a Gènova. És un llibre concebut per ser escoltat, no llegit, i per això al manuscrit hi ha moltes marques d’oralitat. També es fan servir els temps verbals en present per explicar una batalla, una descoberta, l’atac d’una fera… Donava agilitat i vividesa al relat i feia entrar el públic dins la història.
I el públic devia quedar bocabadat.
I tant! Polo va encendre la imaginació dels europeus envers Orient i va crear molts mites però també en va desfer d’altres. Els diu: “Senyors, he vist un unicorn i sí, té una banya al mig de la cara, però no és un cavall, ni és blanc ni és esvelt ni és bonic. És lleig, rabassut, brut, perillós i es diu rinoceront”. També va generar un gran escàndol quan va dir que els Reis d’Orient no eren enterrats a la catedral de la ciutat alemanya de Colònia sinó a Pèrsia.
Pèrsia també forma part dels viatges d’Ibn Battuta, el Marco Polo àrab. Quina seria la principal semblança?
Tots dos parlen des de la superioritat de la seva pròpia fe. Als qui no són cristians, Marco Polo els descriu sempre en minúscula. Battuta, que visita les terres de l’islam que arriben fins a la Xina, fa el mateix, veu amb desconfiança les formes de fe diferents de la musulmana. Però és lògic que cadascú parli des de la seva trona. Polo és del segle XIII i Battuta, del XIV. No deixen de ser homes de l’edat mitjana.
Separats per cent anys, i per què més?
Eren dos estils de viatger diferents. Marco Polo era metòdic, planificat, complia les etapes del viatge escrupolosament. Battuta era un rodamón, improvisava l’itinerari i no sabia el seu devenir. Aquest tarannà es fa evident en els textos. Marco Polo descriu el que veu i ho fa d’una manera més freda que Battuta, que t’explica el que sent, l’experiència del viatge.
La vostra poesia també beu de les ciutats i les runes del Pròxim Orient. Què té d’inspirador l’arqueologia?
Jo crec que l’arqueologia és la poesia de la història. Quan l’arqueòleg cava i apareix un nas, una cara o un capitell, desenterra de mica en mica el passat. La memòria fa el mateix: penses en un paisatge, allò et duu en un moment concret, aquell moment a una persona i poc a poc desenterres un record, un sentiment… Els meus poemes fan arqueologia del fet viscut, desenterren els records.
Hem desenterrat prou el llegat jueu de la Corona d’Aragó?
És un llegat desconegut i encara no gaire valorat, però un projecte, el Catalonia Hebraica s’encarrega d’això, de recuperar i traduir documents hebraics escrits durant els segles XIII i XIV a Catalunya i la Provença. Són textos d’una gran rellevància, ja que molts jueus catalans i occitans van ser els transmissors dels sabers d’Al-Andalus cap a Europa. A més, van encapçalar un dels debats teològics més efervescents de la fe judaica.
Destacaríeu algun nom?
Nahmànides, el gran rabí de Girona al segle XIII i ministre d’afers jueus de Jaume I. El seu comentari sobre el Pentateuc és un text cabdal del judaisme que va traduir al català l’hebraista Eduard Feliu. Però hi ha molts altres judeocatalans que van elaborar textos de gran nivell malgrat el moment feixuc que vivien a casa nostra.
Algun moment ha estat fàcil per a ells?
A l’edat mitjana es va coure una base d’odi teològic alimentat per l’Església. A partir dels segles XVIII i XIX, quan el món es laïcitza, aquest rebuig es transforma. Es passa de l’antijudaisme, és a dir, l’odi religiós, a l’antisemitisme, l’odi racial envers un poble que té unes tradicions diferents.
Com veieu el conflicte al Pròxim Orient?
Crec que al final s’acabarà per esgotament, perquè de solucions immediates, no se’n veuen. Les converses sempre van pels mateixos rails: la capitalitat de Jerusalem, la llei de retorn dels palestins, els camps… No sortim mai del mateix guió i això cansa. Cal trobar noves vies de solució.
Però hi ha voluntat de trobar-les?
Sí, sí, hi ha molta gent amb ganes de tancar el tema per la via pacífica, tant d’una banda com de l’altra, però malauradament no aconsegueixen el suport parlamentari necessari.
Per què?
Perquè en moments de conflicte la gent té por i la ultradreta té un discurs bel·ligerant que dóna seguretat al poble, encara que a vegades causi el contrari. Però això ja és decisió dels electors d’Israel, que han votat lliurement i democràtica. Aquest és el dilema de la comunitat internacional. Què fem? Condemnem una democràcia i permetem que s’imposin els arguments de les dictadures musulmanes i de grups titllats de terroristes o ajudem una democràcia encara que no actuï del tot democràticament. El problema és d’ells però també nostre.
- La cultura en el conflicte. Veus per la pau
Manuel Forcano tradueix habitualment els grans noms del panorama literari israelià. M’explica que l’anhel per la pau és latent en moltes de les creacions artístiques i literàries israelianes però que malauradament la cultura no té prou poder catalitzador. Per a aquells que vulguin conèixer i llegir algunes de les grans veus del pacifisme israelià, Forcano recomana l’escriptor Amos Oz i el poeta Iehuda Amikhai.
Manuel Forcano va protagonitzar l’entrevista del número 91 de SÀPIENS.
